Cap a una educació de qualitat

Una gran majoria de la societat valora com a molt important l’educació per futur personal i professional dels nostres infants i joves i d’aquí que l’escola de qualitat sigui un bé demanat cada vegada més.

Els nostres governant saben això i diuen i repeteixen que creuen que l’educació ha de ser una prioritat en els objectius a aconseguir.

Dissortadament d’educació de qualitat és costosa i qualsevol millora representa realitzar inversions econòmiques que sovint són insuficients.

Per això i perquè aviat es fa evident que els resultats en educació es manifesten a mitjà o a llarg termini, els polítics que volen efectes ràpids desisteixen dels canvis necessaris i es conformen en la implementació de projectes de curta durada que són insuficients per a modificar les mancances principals del nostre sistema educatiu.

Hem de revertir aquesta tendència i aconseguir que les inversions en educació vagin dirigides als elements que constitueixen els fonaments de la millora de la qualitat: millors docents, millors directius, millors equips i millors projectes educatius.  

La tasca del docent

Els millors docents són aquells que milloren amb la pràctica.

Actualment es formen a les universitats amb un currículum fonamentalment teòric i mentre i/o després realitzen mòduls pràctics en els centres escolars. 

Però, sobretot, és quan comencen a treballar quan descobreixen les seves aptituds, capacitats i mancances. Aquesta situació esdevé preocupant perquè depèn massa de factors incontrolats. Per això cal fer un esforç per millorar aquesta situació.

Les evidències ens demostren que el professorat ha d’aprendre a fer una bona tasca observant bons models i ensenyant. Ha de tenir al seu costat o ben prop, professorat competent que l’assessori i mostri com s’ha d’ensenyar i, sobretot, ha d’aprendre quin és el seu rol en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Ni el centre, ni el programa, ni ell mateix han de ser el centre d’atenció ni l’eix principal del procés d’ensenyar. El punt de confluència ha de ser l’alumne.

El docent ha d’aconseguir que l’alumne aprengui a aprendre seguint el seu propi ritme i gaudint d’allò que aprèn.

El programa ha de ser una guia ordenada dels coneixements que es posen a l’abast de l’alumnat i aquest ha de escollir aquells que li seran útils pel seu itinerari formatiu. El programa està integrat en projectes interdisciplinars.

El docent ha de ser el guia que facilita la conjunció alumne-programa. Sempre que sigui possible ha d’actuar en equip.

Per tot això la formació permanent dels docents ha d’anar dirigida preferentment a aprendre a treballar en equip implementant projectes interdisciplinars. Un segon model de formació permanent útil és l’intercanvi d’experiències entre docents de diferents centres de la pròpia comunitat autònoma o d’altres comunitats i/o països.

LA REUTILITZACIÓ DE LLIBRES DE TEXT (i III)

El sistema educatiu del nostre país deixa poc marge per a la innovació i l’autonomia docent. No és que les prohibeixi però no les promou. Si un centre vol innovar ho pot fer amb bastantes dificultats i sense incentius fins hores d’ara.

En aquest context, l’ensenyament basat en els llibres de text, adaptats per les editorials als temaris oficials és una garantia per a les Administracions que els nostres alumnes treballen allò que correspon.

El problema és que aquesta situació fomenta la pervivència d’un sistema memorístic i poc creatiu considerat poc eficaç per molts pedagogs al llarg de la història de l’educació.

Allò que vull advertir és que cada centre pot elegir el mètode docent que vulgui sense cap obligació d’utilitzar llibres de text.

Una altra cosa a advertir és que no és el professor que decideix el text sinó el centre mitjançant el seu projecte educatiu.

Com tot, això té avantatges i desavantatges. Normalment guanyen els docents més mediocres que són els que necessiten llibres de text i perden els millors docents que no els voldrien.

La discussió anual sobre els llibres de text és un símptoma de la baixa qualitat del debat sobre el fet educatiu en el nostre entorn. Així s’evita parlar de què i com s’ensenya, que és la qüestió principal.

Tot això denota que l’alumne no és el centre de l’atenció sinó el contingut. Mala cosa, per començar.

Els nostres alumnes si són pobres són estigmatitzats per no tenir llibres de text i si no ho són aprenen menys i pitjor, però vista la realitat la reutilització dels llibres de text és un mal menor, sens dubte.

Doncs, si utilitzam llibres de text, reutilitzem-los. Aquests és una opció millor que la de fer comprar llibres nous cada curs escolar.

LA REUTILITZACIÓ DE LLIBRES DE TEXT (II)

A l’apunt anterior exposava algunes premisses prèvies sobre el tema i ara aniré concretant la meva opinió.

Sobre la gratuïtat de l’educació no hi cap dubte: article 27.4 de la C.E. «L’educació serà gratuita».

Segons la lleis espanyoles els nins i les nines d’entre els 6 i els 16 anys tenen obligació d’estar escolaritzats (a Espanya no està permesa l’educació en casa o «homeschooling»). En conseqüència anar a escola obligatòria no hauria de costar ni un cèntim d’euro als pares o mares.

Els alumnes guanyen si aprenen i perden si no hi fan. Encara que enlloc es diu que els llibres escolars són obligatoris la realitat real contradiu aquesta negació i els llibres es converteixen en una necessitat exigida per la majoria de centres. En aquesta situació si uns alumnes no tenen llibres perquè la seva família no pot adquirir-los, a més de patir una injustícia resulta marginat i mal considerat a més de perdre oportunitats d’aprendre.

Arribats a aquest punt cal advertir que els pares que no tenen guanys perden perquè si compren els llibres potser hauran de renunciar a la compra d’altres bens de primera. D’aquí que sigui necessari establir un sistema just de beques que eviti les conseqüència d’aquesta situació.

Però també els que tenen guanys hi perden perquè suporten un pagament indegut. L’article 27.4 de la CE no fa distincions i estableix la gratuïtat per a tothom. La contradicció ve del fet que cap norma estableix l'obligatorietat dels llibres de text. Si són voluntaris es poden o s’han de pagar? Les sentències del Tribunal Constitucional estableix que quan les normes declaren que alguna cosa és gratuïta (educació) no es pot subjectar a cap cost.

Haurem d’admetre que que la situació és complexa i té difícil solució.

Tot això fa que els programes de gratuïtat o de reutilització de llibres de text escolars sigui un mal menor que cal fomentar fins que arribi el dia que tota l’educació sigui gratuïta.

Un altre tema és si els llibres de text són necessaris, qui els ha de decidir i quin paper han de jugar els diferents agents en aquest tema. Però això serà objecte d’un nou apunt.

REUTILITZACIÓ DE LLIBRES DE TEXT

L’apunt ...

Parlar de llibres, parlar de llibres de text, parlar de reutilització de llibres de text... Serveixen els llibres de text… Quins interessos s’amaguen darrera aquest negoci?

Premissa A: La Constitució Espanyola estableix que l’educació és gratuïta. Conclusió A: Ergo els llibres i materials escolars han de ser gratuïts.

Premissa B: Els llibres i materials escolars fins ara no són gratuïts i tenen un preu molt superior al seu cost material. Conclusió B: Ergo s’han d’establir programes i ajuts que  facilitin llibres de text i materials a l’alumnat de forma gratuïta mentre aquest dret no es converteixi en universal.

Abans d’abordar aquest tema (dóna per un nou apunt) faré quatre asseveracions:

• Els llibres són necessaris per aprendre.
• Els llibres de text no són necessaris però poden ser una ajuda (guia) per aprendre.
• Al mateix temps també són necessaris altres mitjans que ofereixen informació i coneixements.
• Els docents són imprescindibles com a facilitadors del procés d’aprenentatge.

En aquest context emmarcaré la meva opinió a favor de la reutilització dels llibres de text que expressaré en un nou apunt.  

CAP A LA PARALITZACIÓ DE LA LOMCE

Per avençar per un nou camí sovint s’han de donar passes des de la incertesa. Ho dic perquè aquest tema finalment dependrà de si es posen d’acord els partits estatals per formar govern. Cosa que veig complicada. Així, la iniciativa aprovada en el Parlament de l’Estat contra l’aplicació de la LOMCE és el primer assalt d’una batalla que no serà gens fàcil.

La pretensió és paralitzar aquelles mesures d’una llei feta des de la prepotència que encara no s’han implementat: avaluacions externes, revàlides, etc.

Sabem que no serà fàcil i que per aturar les proves de maig no s’arriba a temps però la iniciativa potser un al·licient   perquè algunes comunitats autònomes es plantegin endarrerir l’aplicació d’aquestes mesures en espera del resultat de la tramitació parlamentària en el Congrés.

Existeixen dubtes sobre l’eficàcia d’aquest projecte de llei perquè les coses estan ben fermades i el govern no vol fer anques enrere sinó que, ben al contrari, ja està projectant el model de revàlida que exigirà a final de curs en el territori on té competències directes.

Per salut democràtica el govern en funcions hauria de desistir de culminar l’aplicació de la LOMCE en aquells punts que encara no s’han aplicat. Però sabem que no ho farà.

Segurament la part positiva és que la iniciativa parlamentària provocarà que la majoria de governs autonòmics es posin d’acord en no desenvolupar cap mesura més de la LOMCE sense que el projecte de llei posi les coses en el seu lloc.

En aquest cas allò que interessa és que l’alumnat deixi de patir l’arrogància política d’un govern en funcions que ha perdut qualsevol possibilitat de seguir governant. No té cap sentit desplegar unes normes que sols farà castigar uns alumnes amb canvis que no es mantindran perquè tots els partits excepte el que governa en funcions han manifestat que canviaran la llei d’educació des d’un pacte de mínims que asseguri  la seva permanència per llarg temps.

Haurem de seguir de prop el dia a dia perquè el tema s’ho mereix.

MEMÒRIA SOBRE L'INSTITUT RAMON LLULL

Enguany es celebra el centenari de la finalització de l’edifici actual de l’institut Ramon Llull que coincideix amb la celebració de l’Any Ramon Llull que commemora el VII centenari de la seva mort.

La importància del centenari de l’esmentat edifici té un transcendència excepcional  per la magnitud de l’obra i perquè com a institució, el centre va desenvolupar un paper essencial en el desenvolupament de l’ensenyament secundari de les nostres illes.

Durant molts d’anys va capitalitzar tota la formació encaminada a formar i titular els nostres joves per accedir als estudis universitaris.

Com a primer i principal centre públic de la capital de les Balears centralitzava tota la iniciativa acadèmica i cultural de l’illa de Mallorca. El seu director era l’autoritat acadèmica més important de les nostres illes i tenia com funció participar en tots els actes, concursos, oposicions, etc., que es realitzaven en relació a l’ensenyament.

L’institut també fou el motor en la creació dels instituts de Maó i d’Eivissa i, en posterioritat, en la creació de les extensions de batxillerat d’Inca i Felanitx, entre altres.

No fou fins a partir de la llei general d’educació (LGE, 1970) quan es varen expandir els instituts d’ensenyament secundari a les nostres illes. D’aleshores ençà l’Institut Ramon es va anar convertint en un centre més que sobre els demés té i tindrà sempre una memòria històrica que cap pot superar.

ESCOLA INCLUSIVA

L’apunt d'avui és sobre un tema sensible sobre el qual vull aclarir (o potser aclarir-me) conceptes i fer un poc de memòria.
Abans de 1982 en el nostre país encara es parlava de subnormals, sordmuts i cecs com a úniques persones que requerien una atenció especial.

Fou la Llei d’Integració social dels minusvàlids (anomenada LISMI) la que va front a aquesta problemàtica des de diferents fronts però d’això han passat més de 30 anys i en molts de casos només han canviat els noms però no del tot les actitud i la mentalitat de la gent.

Aquest és un tema que serà tractat i investigar al “Congreso de Educación Inclusiva: contextos para la inclusión en la sociedad del conocimiento” que es celebrarà a València en el proper més de maig.

Quins són els principals conceptes que s’utilitzen avui en dia en relació a tot això en relació a l’educació?

Equitat significa que els centres han d’atendre a nins, nines i joves independentment de les seves condicions personals, culturals, econòmiques o socials. A la vegada les administracions han d’evitar qualsevol discriminació al respecte.

Integració consisteix en que les persones amb discapacitat tenguin accés al mateix tipus d’experiències que la resta de la seva comunitat. Cerca aconseguir evitar la marginació o segregació i retirar les barreres físiques o socials que troben les persones amb discapacitat en el seu procés d’aprenentatge.

Integració educativa és el procés que facilita que els alumnes amb necessitats educatives específiques associades a alguna discapacitat estudiïn en aules normals rebent els suports necessaris per a tenir accés a una educació general normalitzada.

L’educació inclusiva garanteix l’accés, permanència, participació i aprenentatge a tot l’alumnat amb especial èmfasi a aquells que estan exclosos, marginats o en risc d’estar-ho. Implica posar en pràctica accions orientades a eliminar o minimitzar les barreres que limiten la normalitat.

L’escola inclusiva és aquella en la qual tots els alumnes són acceptats, reconeguts en la seva singularitat, valorats i amb possibilitats de participar en l’escola d’acord amb les seves capacitats. Implica oferir les oportunitats educatives i els suports (curriculars, personals i materials) necessaris pel seu progrés personal i acadèmic.

Pensant-ho bé, tot això em fa pensar que encara ens queda molt de camí per recórrer.

REPETIR CURS: PREMI O CÀSTIG?

La repetició de curs en l’ensenyament obligatori…. Recurs pedagògic o càstig?

Perquè hi ha tants d’alumnes repetidors a l’ensenyament obligatori?

Perquè els nostres alumnes són els que repeteixin més?

No dubtam que la repetició de curs és un recurs pedagògic que serveix per adaptar millor un alumne al seu nivell i que així assoleixi l’èxit escolar desitjat encara que sigui amb un any de retràs.

Però aquesta eina pedagògica hauria de ser utilitzada amb prudència i sols quan altres mesures menys radicals haguin fallat.

La realitat amb dades ens mostra que de recurs excepcional s’ha convertit en la principal o única que prenen la majoria dels centres quan un alumne no avança al ritme suposadament normal.

L’evidència constatada ens demostra que els països, com el nostre, que prioritzen la repetició de curs sobre altres mesures menys radicals, són els que obtenen pitjors resultats acadèmics. Alguna cosa està fallant en aquest engranatge escolar.

El rigorós estudi fet per Bartomeu Cañellas i Heracli Portas i publicat en el darrer “Anuari de l’Educació” demostren amb dades ben evidents que els centres abusen de la repetició i que això no millora els seus resultats.

No comentaré les xifres sinó el fet que són les més altes d’entre les demés comunitats autònomes d’Espanya i molt més respecte a la majoria de països europeus.

Com a mesura excepcional s’hauria d’utilitzar només en casos imprescindibles quan han fallat altres mesures. La millor solució contra el retràs escolar és l’atenció individualitzada o la incorporació de l’alumnat amb problemes de rendiment a programes de reforç escolar.

Els centres, els claustres i els docents haurien fer una reflexió sobre el tema i evitar la majoria de repeticions. Només quan professorat, equips de suport i famílies es posessin d’acord per unanimitat s’hauria de consentir la repetició.

Trista realitat aquesta que avui mereix la nostra denúncia.

Anuari de l'educació 2015 pág. 232 i ss.

CAP A UNA MILLORA DE LA FP (i III)

Algunes propostes...
 

1.    En primer lloc el sistema de formació professional reglat ha d'avançar decididament cap al model de formació dual, on es combinen de forma simultània la formació en l'escola amb la formació en l'empresa, en línia ara amb l'anomenat "model germànic" (ja implantat a països com Alemanya, Dinamarca, Suïssa i Àustria). Aquest  model  té almenys tres tipus d'avantatges que permetrien corregir alguns problemes que tenen especial  incidència  al cas espanyol:

• millora la transició des del centre de formació al mercat de treball.

• garanteix una experiència professional genèrica (primera ocupació) i específica (de millor competència de les habilitats dels joves abans de que es graduïn).

• afavoreix una imprescindible implicació de les empreses al sistema reglat i una informació sobre les necessitats de formació requerida per les empreses.

Aquest sistema permetria en definitiva corregir dues de les principals deficiències en l'adquisició de formació professional inicial a Espanya: és massa genèrica per aquells treballadors que només l'adquireixen en el sistema reglat i massa específica pels treballadors que, havent abandonat el sistema educatiu a l'edat obligatòria, adquireixen la formació en l'empresa. 

Finalment, el model dual també comporta, a més d’una major implicació dels agents socials en la fixació de condicions laborals d'acord amb una relació laboral la prioritat de la qual és la formació, una major participació de l'administració en el control de la seva qualitat (el que no passa amb els actuals contractes formatius).

2.  En segon lloc, no es pot abordar una reforma de la formació professional sense tenir en compte aspectes com el mercat laboral o els fluxos migratoris. 

• Per exemple, l'excessiva temporalitat dels entrants en el mercat de treball,  la manca d'adaptació del sistema de prestacions per atur a les necessitats de formació i l’escassa flexibilitat de la jornada laboral des incentiven la formació contínua  en les empreses.
• També caldria reflexionar en la conveniència de reformar l’estructura dels salaris mínims per la seva repercussió en l’abandonament dels sistema escolar. Espanya és un escassos països europeus que el seu salari mínim estatutari no té una  diferenciació per edats.