ESCOLA INCLUSIVA

L’apunt d'avui és sobre un tema sensible sobre el qual vull aclarir (o potser aclarir-me) conceptes i fer un poc de memòria.
Abans de 1982 en el nostre país encara es parlava de subnormals, sordmuts i cecs com a úniques persones que requerien una atenció especial.

Fou la Llei d’Integració social dels minusvàlids (anomenada LISMI) la que va front a aquesta problemàtica des de diferents fronts però d’això han passat més de 30 anys i en molts de casos només han canviat els noms però no del tot les actitud i la mentalitat de la gent.

Aquest és un tema que serà tractat i investigar al “Congreso de Educación Inclusiva: contextos para la inclusión en la sociedad del conocimiento” que es celebrarà a València en el proper més de maig.

Quins són els principals conceptes que s’utilitzen avui en dia en relació a tot això en relació a l’educació?

Equitat significa que els centres han d’atendre a nins, nines i joves independentment de les seves condicions personals, culturals, econòmiques o socials. A la vegada les administracions han d’evitar qualsevol discriminació al respecte.

Integració consisteix en que les persones amb discapacitat tenguin accés al mateix tipus d’experiències que la resta de la seva comunitat. Cerca aconseguir evitar la marginació o segregació i retirar les barreres físiques o socials que troben les persones amb discapacitat en el seu procés d’aprenentatge.

Integració educativa és el procés que facilita que els alumnes amb necessitats educatives específiques associades a alguna discapacitat estudiïn en aules normals rebent els suports necessaris per a tenir accés a una educació general normalitzada.

L’educació inclusiva garanteix l’accés, permanència, participació i aprenentatge a tot l’alumnat amb especial èmfasi a aquells que estan exclosos, marginats o en risc d’estar-ho. Implica posar en pràctica accions orientades a eliminar o minimitzar les barreres que limiten la normalitat.

L’escola inclusiva és aquella en la qual tots els alumnes són acceptats, reconeguts en la seva singularitat, valorats i amb possibilitats de participar en l’escola d’acord amb les seves capacitats. Implica oferir les oportunitats educatives i els suports (curriculars, personals i materials) necessaris pel seu progrés personal i acadèmic.

Pensant-ho bé, tot això em fa pensar que encara ens queda molt de camí per recórrer.

REPETIR CURS: PREMI O CÀSTIG?

La repetició de curs en l’ensenyament obligatori…. Recurs pedagògic o càstig?

Perquè hi ha tants d’alumnes repetidors a l’ensenyament obligatori?

Perquè els nostres alumnes són els que repeteixin més?

No dubtam que la repetició de curs és un recurs pedagògic que serveix per adaptar millor un alumne al seu nivell i que així assoleixi l’èxit escolar desitjat encara que sigui amb un any de retràs.

Però aquesta eina pedagògica hauria de ser utilitzada amb prudència i sols quan altres mesures menys radicals haguin fallat.

La realitat amb dades ens mostra que de recurs excepcional s’ha convertit en la principal o única que prenen la majoria dels centres quan un alumne no avança al ritme suposadament normal.

L’evidència constatada ens demostra que els països, com el nostre, que prioritzen la repetició de curs sobre altres mesures menys radicals, són els que obtenen pitjors resultats acadèmics. Alguna cosa està fallant en aquest engranatge escolar.

El rigorós estudi fet per Bartomeu Cañellas i Heracli Portas i publicat en el darrer “Anuari de l’Educació” demostren amb dades ben evidents que els centres abusen de la repetició i que això no millora els seus resultats.

No comentaré les xifres sinó el fet que són les més altes d’entre les demés comunitats autònomes d’Espanya i molt més respecte a la majoria de països europeus.

Com a mesura excepcional s’hauria d’utilitzar només en casos imprescindibles quan han fallat altres mesures. La millor solució contra el retràs escolar és l’atenció individualitzada o la incorporació de l’alumnat amb problemes de rendiment a programes de reforç escolar.

Els centres, els claustres i els docents haurien fer una reflexió sobre el tema i evitar la majoria de repeticions. Només quan professorat, equips de suport i famílies es posessin d’acord per unanimitat s’hauria de consentir la repetició.

Trista realitat aquesta que avui mereix la nostra denúncia.

Anuari de l'educació 2015 pág. 232 i ss.

CAP A UNA MILLORA DE LA FP (i III)

Algunes propostes...
 

1.    En primer lloc el sistema de formació professional reglat ha d'avançar decididament cap al model de formació dual, on es combinen de forma simultània la formació en l'escola amb la formació en l'empresa, en línia ara amb l'anomenat "model germànic" (ja implantat a països com Alemanya, Dinamarca, Suïssa i Àustria). Aquest  model  té almenys tres tipus d'avantatges que permetrien corregir alguns problemes que tenen especial  incidència  al cas espanyol:

• millora la transició des del centre de formació al mercat de treball.

• garanteix una experiència professional genèrica (primera ocupació) i específica (de millor competència de les habilitats dels joves abans de que es graduïn).

• afavoreix una imprescindible implicació de les empreses al sistema reglat i una informació sobre les necessitats de formació requerida per les empreses.

Aquest sistema permetria en definitiva corregir dues de les principals deficiències en l'adquisició de formació professional inicial a Espanya: és massa genèrica per aquells treballadors que només l'adquireixen en el sistema reglat i massa específica pels treballadors que, havent abandonat el sistema educatiu a l'edat obligatòria, adquireixen la formació en l'empresa. 

Finalment, el model dual també comporta, a més d’una major implicació dels agents socials en la fixació de condicions laborals d'acord amb una relació laboral la prioritat de la qual és la formació, una major participació de l'administració en el control de la seva qualitat (el que no passa amb els actuals contractes formatius).

2.  En segon lloc, no es pot abordar una reforma de la formació professional sense tenir en compte aspectes com el mercat laboral o els fluxos migratoris. 

• Per exemple, l'excessiva temporalitat dels entrants en el mercat de treball,  la manca d'adaptació del sistema de prestacions per atur a les necessitats de formació i l’escassa flexibilitat de la jornada laboral des incentiven la formació contínua  en les empreses.
• També caldria reflexionar en la conveniència de reformar l’estructura dels salaris mínims per la seva repercussió en l’abandonament dels sistema escolar. Espanya és un escassos països europeus que el seu salari mínim estatutari no té una  diferenciació per edats.  

ELS PROBLEMES DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL II

Per què tenim aquests dèficits en formació professional? Algunes raons

En primer lloc, hi ha el desajust entre la demanda i l'oferta de qualificacions: a la tradicional "estructura piramidal" del nostre model productiu es contraposa

l'estructura de "rellotge de sorra" de la segona. En aquest context, es produeix una sobre-qualificació dels nivells superiors que provoca un desplaçament dels altres nivells cap a ocupacions que no corresponen tampoc amb la seva qualificació. Com a resultat, el rendiment de la formació professional reglada queda notablement devaluat. Tal com es pot observar en el quadre que s'adjunta a aquest article, l'FP té menors rendiments salarials que els nivells equivalents d'educació no professional, tant en els nivells mitjans com en els superiors. Un títol universitari permet obtenir un rendiment salarial superior al de la FP, tot i que no s'aconsegueixi un ajust ocupacional adequat i s'ocupi un lloc que li correspongui a un graduat en FP.

En segon lloc, el nostre model productiu ha generat abundants llocs de treball que requereixen d'escassa educació reglada i els salaris s'han anat apropant als de nivells educatius superiors (vegeu en el quadre com el rendiment de tots els nivells educatius ha anat caient en relació amb els de la primera etapa de secundària o menys), sense necessitat d'una formació professional reglada, la qual cosa també ha contribuït a la seva pèrdua de valoració. Com a conseqüència, una part substancial de les últimes cohorts d'entrants ha renunciat a obtenir algun tipus de formació professional genèrica que els faciliti la mobilitat ocupacional i sectorial. En part, això és responsabilitat del propi sistema de formació professional que no sabut oferir un nivell de FP reglada anterior a l'edat escolar obligatòria.

En tercer lloc, Espanya és un dels països amb una menor participació de les empreses en el sistema d'educació reglada. Això dificulta que l'oferta s'ajusti a les seves necessitats i no facilita la transició des del sistema educatiu al mercat de treball, contribuint al fenomen de desplaçament entre nivells educatius3.

En quart lloc, la manca de diferenciació (gran part de les branques de l'FP reglada més ofertes i demanades coincideixen amb estudis també impartits a la Universitat, tant en les diplomatures com en les llicenciatures), combinada amb el procés de desplaçament també ha contribuït a la manca d'atractiu de l'FP, especialment la de grau mitjà.

LA FORMACIÓ PROFESSIONAL (I)

La Formació Professional a Espanya: un panorama bastant ombrívol i de moment condemnat al fracàs.

Espanya té dèficits importants en la formació reglada inicial i en la formació no reglada, orientada a l'aprenentatge al llarg de la vida laboral. Aquestes deficiències no són recents i, al llarg dels últims 20 anys, s'han mantingut o fins i tot ampliat en comparació amb els països del nostre entorn.

Entre la llarga llista d'evidències que il·lustren aquests dèficits, podem destacar les següents:

- La taxa d'abandonament escolar molt jove segueix sent una de les majors l'OCDE i, contràriament al que s'ha observat en els altres països (inclosos els del sud d'Europa), la seva evolució s'ha estancat en els últims 15 anys (una important taxa d’abandonament escolar prové de la formació professional).

- Mentre que en altres països l'estructura de l'oferta de qualificacions té una forma de rombe, a Espanya s'assembla a un rellotge de sorra: tenim un dèficit considerable en la proporció de persones amb un nivell educatiu mitjà. En gran part dels països europeus aquest nivell es cobreix una formació professional reglada de grau mitjà.

- Tenim el major desajust ocupacional de les persones amb educació superior de l'OCDE. Aquest desajust es reflecteix essencialment en l'elevada proporció de graduats que treballen en ocupacions de rang inferior al que els correspondria pel seu nivell educatiu. No és un fet nou.  Ja es va documentar àmpliament a mitjans dels anys 90 quan es podia explicar per l'entrada massiva de titulats pertanyents a cohorts més grans. Aquest fet, però, sembla haver empitjorat encara més en l'última dècada, tot i la reducció progressiva en l'entrada de nous titulats. Per a una proporció considerable de graduats el desajust s'ha convertit en permanent. Per això, tenint en compte que s'espera que la mida de les cohorts d'entrants en el mercat de treball se segueixi reduint en la pròxima dècada, resultarà molt complicat cobrir l'enorme dèficit de tècnics i professionals que tenim amb la majoria dels països de la UE.

-Tenim encara un desenvolupament escàs de la formació professional no reglada, fet agreujat per la menor educació de les cohorts d'edat avançada i per les elevades taxes de fracàs escolar de les últimes cohorts. Això es tradueix en un dèficit considerable en formació en TICs i idiomes.

Amb aquests vímets, si no es produeixen canvis decisius tant en l'oferta com en la demanda de formació professional, no podem més que esperar que l'aposta per un creixement sostenible basat en la millora de productivitat mitjançant l'adopció generalitzada de noves tecnologies estigui condemnada al fracàs.