La tasca del docent

Els millors docents són aquells que milloren amb la pràctica.

Actualment es formen a les universitats amb un currículum fonamentalment teòric i mentre i/o després realitzen mòduls pràctics en els centres escolars. 

Però, sobretot, és quan comencen a treballar quan descobreixen les seves aptituds, capacitats i mancances. Aquesta situació esdevé preocupant perquè depèn massa de factors incontrolats. Per això cal fer un esforç per millorar aquesta situació.

Les evidències ens demostren que el professorat ha d’aprendre a fer una bona tasca observant bons models i ensenyant. Ha de tenir al seu costat o ben prop, professorat competent que l’assessori i mostri com s’ha d’ensenyar i, sobretot, ha d’aprendre quin és el seu rol en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Ni el centre, ni el programa, ni ell mateix han de ser el centre d’atenció ni l’eix principal del procés d’ensenyar. El punt de confluència ha de ser l’alumne.

El docent ha d’aconseguir que l’alumne aprengui a aprendre seguint el seu propi ritme i gaudint d’allò que aprèn.

El programa ha de ser una guia ordenada dels coneixements que es posen a l’abast de l’alumnat i aquest ha de escollir aquells que li seran útils pel seu itinerari formatiu. El programa està integrat en projectes interdisciplinars.

El docent ha de ser el guia que facilita la conjunció alumne-programa. Sempre que sigui possible ha d’actuar en equip.

Per tot això la formació permanent dels docents ha d’anar dirigida preferentment a aprendre a treballar en equip implementant projectes interdisciplinars. Un segon model de formació permanent útil és l’intercanvi d’experiències entre docents de diferents centres de la pròpia comunitat autònoma o d’altres comunitats i/o països.