El sistema educatiu
del nostre país deixa poc marge per a la innovació i l’autonomia
docent. No és que les prohibeixi però no les promou. Si un centre
vol innovar ho pot fer amb bastantes dificultats i sense incentius
fins hores d’ara.
En aquest context,
l’ensenyament basat en els llibres de text, adaptats per les
editorials als temaris oficials és una garantia per a les
Administracions que els nostres alumnes treballen allò que
correspon.
El problema és que
aquesta situació fomenta la pervivència d’un sistema memorístic
i poc creatiu considerat poc eficaç per molts pedagogs al llarg de
la història de l’educació.
Allò que vull
advertir és que cada centre pot elegir el mètode docent que vulgui
sense cap obligació d’utilitzar llibres de text.
Una altra cosa a
advertir és que no és el professor que decideix el text sinó el
centre mitjançant el seu projecte educatiu.
Com tot, això té
avantatges i desavantatges. Normalment guanyen els docents més
mediocres que són els que necessiten llibres de text i perden els
millors docents que no els voldrien.
La discussió anual
sobre els llibres de text és un símptoma de la baixa qualitat del
debat sobre el fet educatiu en el nostre entorn. Així s’evita
parlar de què i com s’ensenya, que és la qüestió principal.
Tot això denota que
l’alumne no és el centre de l’atenció sinó el contingut. Mala
cosa, per començar.
Els nostres alumnes
si són pobres són estigmatitzats per no tenir llibres de text i si
no ho són aprenen menys i pitjor, però vista la realitat la
reutilització dels llibres de text és un mal menor, sens dubte.
Doncs, si utilitzam
llibres de text, reutilitzem-los. Aquests és una opció millor que
la de fer comprar llibres nous cada curs escolar.
